Llandrich-Feixas

Així ho veiem

Quan llegiu aquestes línies ja gairebé tots haureu complert amb un dels deures més importants que teniu com a ciutadans. No hem refereixo a les eleccions al Parlament Europeu, que aquest deure no ens costa diners, es a dir, no ens costa diners d’una manera directe. El deure del que us vull parlar és el de la Declaració de Renda. Aquest sí que és un impost directe, sense intermediaris, va de la nostra butxaca a la butxaca d’Hisenda, inseparable soci nostre i recaptador oficial de l’Estat.

És molt estesa la creença que els que no estan obligats a fer la declaració és perquè no han de pagar res. Mentida. Paguen religiosament cada mes amb la retenció que obligatòriament els hi fa l’empresa al pagar la nòmina. Ho tenen fotut perquè a sobre el s’hi venen a dir que el que han pagat ja esta bé, que no cal que facin comptes. També és veritat que tenen el dret de dir que estan pagant una hipoteca que els ofega econòmicament i que fan aportacions al pla de pensions perquè es malfien que el dia de demà puguin cobrar prou de la Seguretat Social per poder viure i a les hores poden reclamar una petita part dels diners que ja han pagat per endavant.

Per començar, a la declaració de renda se l’hi hauria de dir declaració de rendes perquè vinguin d’un vinguin els euros que s’han guanyat, tots van al mateix sac. Així els minsos interessos que ens donen els bancs, o el lloguer del pis que tant difícil es fa de cobrar, també tributen.

Hem de contribuir il•lusionats i confiar en l’administració que d’aquests calés fa l’Estat. No hi fa res que a Catalunya no ens facin autovies perquè ja tenim autopistes de peatge. Tampoc cal que l’AVE arribi a Barcelona tant aviat i encara menys que el trajecte de Madird a Lleida s’hagi de fer a 350 quilòmetres per hora. Després de molts anys de parlar-ne, ja és segur que no en tardaran gaires més a fer la tercera pista de l’aeroport del Prat. Catalunya és una Comunitat molt solidària i tampoc hi fa res que això únicament ho sabem aquí i no a la resta d’Espanya.

Per acabar vull comentar una anècdota que visc cada any i que em fa quedar vermell i tot , de l’injustícia que representa.
Estic fent la declaració de renda a un matrimoni, amb tres fills menors i quan ja he entrat algunes dades tinc que fer la maleïda pregunta. I vosté senyora que va fer l’any passat ?. El marit contesta sense mala intenció, res, ella no treballa.
Injust.

llandrich & feixas